A) COMUNICACIÓ DE MONS. JAUME TRASERRA, BISBE DE SOLSONA: “ELS NOSTRES MÀRTIRS”.

ELS NOSTRES MÀRTIRS

Estimats diocesans,

L’últim diumenge del mes de juliol un grup nombrós de fidels vam reunir-nos per celebrar l’eucaristia al Clot dels Aubens, prop de Cervera, on sofriren martiri dotze religiosos carmelites del convent de Tàrrega. Volíem acostar-nos a aquest lloc sant i recordar novament la passió i mort d’aquests màrtirs, que tingué lloc el 29 de juliol de 1936.

Una creu senzilla i una lauda serven la memòria d’aquells homes als quals fou presa la vida d’una manera violenta, únicament perquè eren religiosos. Els seus noms són Àngel M. Prat, Eliseu M. Maneus, Eduard M. Serrano, Anastasi M. Dorca, Pere M. Ferrer, Andreu M. Solé, Miquel M. Soler, Joan M. Puigmitjà, Pere-Tomàs M. Prat, Eliseu M. Fontdecava, Josep M. Escoto, Elies M. Garre.

Eren joves, algun solament novici o estudiant. Eren lliures, ho havien deixat tot per seguir el Senyor. Eren pacífics i misericordiosos, no tenien altre propòsit que viure amb tota fidelitat la imitació de Jesucrist.

El proper dia 28 d’octubre aquests religiosos de Tàrrega i el P. Josep Tristany i Pujol, carmelita descalç, fill de Su, i el germà marista Josep Cesari Mercadal, fill de Puig-reig, seran beatificats a Roma juntament amb molts altres màrtirs, víctimes de la persecució religiosa a Espanya dels anys 1936 a 1939.

Aquesta beatificació tan nombrosa vol ser una crida a recordar el fet eloqüent i grandiós de tants cristians que han confessat la fe i han donat la vida per amor a Jesucrist. Són els màrtirs del segle XX. Homes i dones propers a nosaltres que van ser injustament condemnats i portats a la mort. Moriren perdonant i estimant com Jesucrist, el primer màrtir, i ara viuen amb Ell eternament.

1/ Testimonis de fe i d’amor

Les actes martirials de les persecucions dels primers segles recullen el procés verbal seguit davant del tribunal. Una pregunta era decisiva: “Qui és el teu Senyor?”.

Els cristians confessaven amb valentia: “El meu únic Senyor és Jesús, el Fill de Déu fet home, l’únic que salva la humanitat”. Ells sabien que aquesta confessió els comportava el risc de perdre la vida, però no per això ocultaven la seva identitat cristiana.

Per a ells, negar Jesús haria estat negar-se ells mateixos, ja que la raó del seu viure era el Senyor. Més encara, Jesucrist era la persona estimada, i trair aquest amor hauria estat lesionar la veritat més fonda del propi cor.

Tots els màrtirs –els del passat i els del nostre temps- fan una admirable i decidida professió de fe i d’amor davant dels qui els acusen. Manifesten que pertanyen al Senyor, que volen ser-li fidels, que són cristians. Aquest reconeixement és la causa de la seva mort.

En els màrtirs es compleixen les paraules de Jesús: “Per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues i compareixereu davant els gobernadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells (...) Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà”. (Mc. 13, 9-13).

2/ El sofriment moral

Els nostres màrtirs van haver de suportar el sofriment moral de veure els germans enfrontats, la convivència trencada i la impossible construcció de la pau.

Per això els màrtirs preguen, fins a l’últim moment, pels qui els persegueixen, i voldrien que les seves paraules i el seu capteniment convertissin el cor dels qui volen el mal i servissin per a la construcció de la pau veritable. Els màrtirs estimaven la seva terra i la seva gent i patien pels esdeveniments violents que trasbalsaven les arrels cristianes d’aquest país. També Jesús va plorar davant la duresa de cor dels habitants de Jerusalem perquè “no havien sabut reconèixer el moment en què Déu els visitava”. (Lc. 19, 43).

Els nostres màrtirs van sofrir el menyspreu dels qui els acusaven i perseguien. Van haver d’escoltar que l’adhesió a Jesús és pròpia de persones febles i crèdules que no han arribat a la independència que escau a l’home lliure. Optar pel seguiment de Jesús resulta extravagant i no mereix cap consideració. Els màrtirs pateixen en silenci aquest escarni de l’evangeli.

3/ La mansuetud i el perdó

El màrtir és pacient i suporta el sofriment per amor a Jesucrist. No és insensible al desig natural de continuar vivint, ans al contrari. No busca la mort, són els altres els qui plantegen un dilema maleït: negar Déu o perdre la vida; abjurar de la fe o morir; l’apostasia o el martiri.

El màrtir coneix la pròpia feblesa, experimenta la por, però amb l’ajut de Jesucrist esdevé fort, capaç de mantenir-se dempeus fins a la fi. El màrtir perdona els qui el persegueixen. Trenca, així, la violència que engendra violència. Cap maledicció surt dels seus llavis, solament la caritat que tot ho excusa, tot ho suporta, tot ho espera.

El màrtir, abans de negar les seves conviccions de fe i el seu compromís cristià, accepta aquest moment de passió i de calvari i ofereix a Déu la pròpia vida. Així ho feren els nostres màrtirs. Una pau profunda, inexplicable humanament, va acompanyar les seves últimes paraules i els seus últims gestos.

4/ Quin mal han fet?

Pilat va preguntar tres vegades als qui demanaven la mort de Jesús: “Però quin mal ha fet, aquest? Jo no he trobat que hagi comès res que mereixi la pena de mort”. (Lc. 23, 22).

La mateixa pregunta se’ns presenta amb insistència en recordar la condemna i la mort dels nostres màrtirs. No havien comès cap delicte, no eren agitadors socials, no fomentaven l’enfrontament entre germans. Ans al contrari.

Si no hi havia cap raó per condemnar-los, per què se’ls empresonava i maltractava? Si no presentaven resistència ni es revelaven, sinó que perdonaven i obeïen, per què se’ls humiliava i assassinava?

És que algú pot imaginar-se que la memòria de Jesús i del seu evangeli cauran en l’oblit i desapareixeran si s’assassinen tots els qui creuen en Ell i volen viure com Ell?

Aquest semblava el propòsit dels qui causaren un nombre tan gran de màrtirs en la persecució religiosa dels anys 1936 a 1939. A la diòcesi de Solsona la persecució va estroncar la vida de 60 sacerdots i 106 religiosos. Cal afegir-hi també els 42 eclesiàstics, fills del bisbat, que residien fora de la diòcesi.

Hi ha una supèrbia pagana que, sense escoltar, escarneix i condemna, i que, sense cap respecte a la vida, humilia les persones per causa de les seves conviccions religioses i les assassina impunement. El cor de l’home –seduït pel mal- pot arribar a endinsar-se en un abisme de maldat gairebé sense límits.

Els màrtirs ens mostren, en canvi, que el cor de l’home guiat per l’Esperit de Déu pot arribar a estimar tant, que ni el sofriment ni la mateixa mort el separin de l’amor de Crist i dels germans.

5/ L’esperança benaurada

Les paraules y el capteniment dels màrtirs no són explicables sense la gran esperança que arrela en el seu cor i que és un do de Déu. Certament accepten morir, però creuen fermament que, acabada la seva vida en aquest món, veuran el Senyor i viuran amb Ell per sempre. Aquesta és l’esperança que no els abandona. Desitgen vivament arribar a la vida plenament feliç prop de Déu. Alhora, demanen l’ajut misericordiós del Senyor per arribar-hi.

Els màrtirs tenen una confiança plena en la promesa de Jesús: “A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel” (Mt. 10, 32). És veritat, Déu acull els seus màrtirs a la Ciutat Santa. Allà, el cor dels apòstols, l’estol venerable dels profetes, l’exèrcit esclatant dels màrtirs no cessen mai d’aclamar-lo.

Si per a tots els cristians l’esperança fa viure el goig anticipat dels béns que posseirem en el món venidor, més encara per als màrtirs. Ells, enmig del sofriment i la foscor, contemplen ben de prop la glòria que els espera. A la terra, han compartit els sofriments de Crist, després de la mort tindran part en el seu regne. Ells són els testimonis de la benaurada esperança.

6/ On són els màrtirs?

El llibre de l’Apocalipsi descriu la ciutat santa de Jerusalem, la que Déu ha preparat des de l’inici de la creació per a la humanitat nova. És una ciutat ideal i esplèndida perquè hi resideix la glòria de Déu.

En aquesta ciutat s’hi reuneixen tots els pobles. Una gran multitud, que ningú no hauria pogut comptar, està a la presència de Déu. És el poble de Déu, el poble que Déu estima, aplegat després de la resurrecció de Jesús.

Els màrtirs, vestits de blanc i amb palmes a les mans, donen culte a Déu i proclamen amb veu forta: “La Salvació ve del nostre Déu que seu al tron i de l’Anyell”.

Ells són els que, al llarg de la història de l’Església, ho han donat tot per amor al Senyor, fins la pròpia vida. El sofriment va durar un instant, ara comparteixen la vida de Déu, suprema felicitat de l’home. “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs. Per això estan davant del tron de Déu donant-li culte nit i dia dins el seu temple”. (Ap. 7, 14-16).

Units a l’alegria de les comunitats cristianes de Tàrrega i de Cervera, dels religiosos carmelites especialment vinculats als màrtirs, de tots els fidels de la diòcesi de Solsona, presentem la nostra pregària a Déu el nostre Pare:

“Senyor, ens és un motiu d’alegria la corona dels vostres màrtirs; feu que el seu martiri ens consoli i que un nombre tan gran d’intercessors ens obtingui la gràcia de ser més forts en la fe” (Missal Romà, col·lecta del comú dels màrtirs).

+ Jaume Traserra, bisbe de Solsona

28 de setembre de 2007