A) BERGA: ANTONI, JOSEP, FÈLIX, JOSEP LLUíS, JOSEP MARIA I RUPERTO.

Sumari: 1) Beat Antoni Serra; 2) Beat Josep Trilla; 3) Beat Fèlix España; 4) Beat Josep Lluís Carrera; 5) Beat Josep M. Aragonés; 6) Beat Ruperto García.

Cinc dels nous beats màrtirs dels germans de La Salle, professors-religiosos, van estar destinats a la localitat que dóna nom a l’arxiprestat de Berga. Un altre va anar allí a ajudar els germans a l’estiu de 1936. Recordem-los:

1) Berga: Beat Antoni Serra Hortal

Antoni Serra va néixer a Banyoles l’any 1880. Va ser religiós de la Salle amb el nom de germà Adolfo Jaime. La seva formació religiosa la va rebre a França i a Bujedo (Burgos). Va ser destinat a Barcelona, Teruel, Manlleu i Berga. Com a professor preparava amb il·lusió, gran dedicació i competència les seves classes. A la seva gran donació i bondat de cor li corresponien els alumnes venerant-lo. També els hi donava doctrina religiosa sòlida i els invitava a la freqüència de sagraments. Era feliç fent feliços els altres.

L’any 1927 va ésser el superior de la comunitat de Berga, la qual dirigia el Col•legi Rosal. Allí hi va estar dos cursos. Però, el seu últim destí fou Manlleu. Allí és recordat aquest germà com una persona amable, somrient, acollidora i sempre al servei de tothom.

Durant la guerra, fou detingut i retornat a Manlleu. De Manlleu el portaren en cotxe a la bifurcació Roda-Manlleu-Olot, on el feren baixar del cotxe i el mataren. Era el dia 6-8-1936 al terme municipal de Sta. Mª de Corcó. Donava la vida per Crist, moria només per ser religiós. Beatificat a Roma el 28-10-2007.

2) Berga: Beat Josep Trilla Lastra

En Josep (n. Lleida,14-09-1908; m. Barcelona, 19-03-1937) va rebre la seva formació religiosa a Cambrils i a Fortianell. Nom religiós com a germà de la Salle: Félix José. Destins: Tarragona, Tortosa, Berga i, finalment, Monistrol de Montserrat. Germà molt fidel, piadós, d’admirable castedat, amable, zelós de la salvació i professor.

El 1936, a Monistrol de Montserrat, va ser incendiada l’ermita de Sta. Anna, l’escola, l’església parroquial i la rectoria. També van ser destruïdes les cases religioses, convents i ermites de la zona. Molts religiosos de Montserrat foren detinguts i martiritzats. El germà Josep, davant dels fets, havia fugit a Barcelona. Des d’aquí portava la Sagrada Comunió i atansava els malalts i penitents als sacerdots. Però, el 11-02-1937 fou empresonat a la txeca de Sant Elies. El 18-03-1937 davant les pressions d’un Tribunal va respondre: “abans morir que apostatar de la meva fe o delatar els meus companys”. Se li va dir que el matarien si no renegava de la seva fe i també que l’alliberarien si renunciava a la seva condició religiosa. Tot això alternat amb tortures molt cruels. Finalment, davant la heroïcitat de la seva fe i castedat, va ser mort amb 27 companys i la seva carn va ser donada als porcs. Beatificat a Roma el 28-10-2007.

3) Berga: Beat Fèlix España Ortiz

Fèlix va néixer a Pancorbo (Burgos) l’any 1889. La seva formació religiosa la va rebre a Bujedo (Burgos) i el seu nom religiós com a germà de la Salle fou el de Benito Clemente. Els seus destins van ésser: Castro Urdiales (Cantàbric), La Bonanova (Barcelona), Benicarló i, finalment, una altra vegada La Bonanova. Al principi de les vacances de 1936 va anar a Berga a ajudar els germans de la seva congregació.

És recordat com un religiós pietós, devot de la Sagrada Eucaristia i fidel a la seva Regla religiosa. També és recordat com un professor intel·ligent que procurava l’alegria i felicitat dels altres i que estava dotat de les virtuts de la senzillesa, la condescendència, l’amabilitat, la laboriositat, el servei i l’abnegació. Alhora, preparava a consciència les seves classes, era bon pedagog i competent en astronomia, botànica, matemàtiques, mecànica i matèries religioses. Era apreciat pels seus alumnes.

Durant la guerra civil va retornar a Barcelona. Va ésser detingut, deixant-se conduir amb humilitat i resignació. Finalment, va ser executat a la txeca del passeig de Sant Joan de Barcelona el dia 10-09-1936. Beatificat a Roma el 28-10-2007.

4) Berga: Beat Josep Lluís Carrera Comas

Josep Lluís (n. Sta. Coloma de Farners, 1881; Barcelona, 1936) va formar-se religiosament a Béziers i a Bujedo. Fou germà de la Salle amb el nom d’Agapio. Destins: Terrassa, Barcelona, Arenys de Mar, Berga, Comtal de Barcelona i St. Hipòlit de Voltregà.

Religiós, professor i catequista, va lliurar-se amb molt d’interès a la formació dels nens. També feia apostolat post-escolar segons les formules de congregació, associació, cercles d’estudi i acadèmia. A Arenys va posar les bases per una associació d’antics alumnes, essent també recordat per els seus alumnes com una benedicció. Fou un gran col·laborador de la parròquia i un organitzador de conferències apologètiques, socials i econòmiques, sempre al marge de tota política. A Berga, fundà la Congregació Mariana. Trobant-se a Comtal de Barcelona va fer un llibre, un vademècum apostòlic. A Barcelona va crear una associació de Pares d’alumnes.

Durant la guerra van entrar al seu pis cercant 3 frares i els van detenir. Després encara tornaren a cercar un sacerdot i un religiós, també els detingueren i els mataren. Aquest germà màrtir era Agapio. Aquest heroi de la fe va ser beatificat a Roma el 28-10-2007.

5) Berga: Beat Josep M. Aragonés Mateu

En Josep Maria (n. Tarragona-1886; m. Travesseres, 09-08-1936), després d’ésser seminarista diocesà tarragoní, va ingressar com a germà de la Salle. Va fer la seva formació religiosa a Tarragona i a Bujedo i va passar a anomenar-se germà Leonardo José. Destins: Berga, Barcelona,... També fou Provincial a Catalunya durant 8 anys. Profundament religiós, va destacar per la seva gran devoció a la Sagrada Eucaristia. Fou també professor competent, simpàtic i de bon humor.

El 17-07-1936, junt amb el germà Dionisio Luis visità els germans de la Seu d’Urgell. Poc després i davant les noves circumstàncies els hi proposaren fugir a Toulouse. Però no podien sofrir apartar-se dels de la seva congregació que podien necessitar-los. Així doncs, beneïren la fugida dels altres germans cap a Toulouse i ells dos elegiren el perill que representava quedar-se a Catalunya. A primers d’agost van detenir el germà Dionisio Luis. Assabentat el germà Leonardo José i no volent que aquest és trobés sol amb el perill, va ajuntar-s’hi. Poc després van fer-los màrtirs. El germà Leonardo José com el Bon Pastor havia donat la seva vida pels germans i per Déu. El 28-10-2007, a Roma, foren beatificats.

6) Berga: Beat Ruperto García Arce

Ruperto va néixer a Carcedo (Burgos) el 10-7-1908. Va ingressar a la congregació religiosa dels germans de la Salle, rebent la seva formació religiosa a Cambrils i a Fortianell. El seu nom religiós fou el de germà Florencio Miguel. Els seus destins foren Tarragona, Manlleu, Cambrils i Berga.

Va ser una persona d’una important vida interior. Religiós pietós, amable i acollidor. I també persona molt ordenada i que dedicava molt de temps a l’estudi. Fruit de la seva interioritat i preparació fou el que va ser, un professor seriós i un educador competent, que fins i tot aconseguia que els seus alumnes es trobessin entre els millors. No ocupant-se només de la formació humana, sinó que d’una manera molt especial s’esforçava en la formació religiosa i en la catequesi.

També la persecució violenta va caure sobre aquest germà que va viure en aquesta vida donant molt de fruit en un solc de pau i de tranquil·litat. Va morir màrtir el dia 13-10-1936 a Barcelona. Beatificat a Roma el dia 28-10-2007.

B) MOLLERUSSA: ANTONI, JAUME, JOSEP

Sumari: 1) Beat Josep Figuera; 2) Beat Jaume Mases; 3) Beat Antoni Jaume

Tres beats màrtirs, germans de la Salle, que van estar a l’arxiprestat del Pla d’Urgell. Recordem-los:

1) Mollerussa: Beat Josep Figuera Rey

En Josep Figuera va néixer a la Pobla de Segur (Lleida) el dia 22-VIII-1912. En aquesta localitat va ser alumne dels germans de la Salle. Després va ingressar al noviciat d’aquesta congregació religiosa, rebent la seva formació religiosa a Mollerussa, Pibrac (França) i Talence (França). El seu nom religiós fou el de germà Lorenzo Gabriel. Va ésser destinat a Ponts, Calaf, Manresa i Barcelona.

Com a religiós es recordat per la seva pietat, bondat, humilitat, senzillesa, abnegació i també perquè es feia estimar per tothom. Com a professor preparava molt les seves classes. També ajudava els escolars a rebre dignament els sants sagraments i, fins i tot, els seus alumnes, moguts per el seu exemple personal, destacaven en la pietat.

Durant la guerra civil va ser detingut per raó de la seva condició religiosa. Aleshores, va seguir amb la mansuetud d’un anyell els que l’havien capturat. Va ser assassinat a Barcelona el 9-VIII-1936. Tenia 23 anys. Aquest màrtir fou beatificat a Roma el 28-X-2007.

2) Mollerussa: Beat Jaume Mases Boncompte

Va néixer a Agramunt el 14-IV-1894. Després d’ésser alumne dels germans de la Salle en aquesta localitat, va ingressar en aquesta congregació. Rebé la seva formació religiosa a Calaf, Irún i Talence. El seu nom religiós fou el de germà Lamberto Carlos. Destins: Mollerussa, Manresa, Ponts, Bonanova i Monistrol de Montserrat. Aquest religiós, pietós i apostòlic, fou un professor intel·ligent i un bon educador, el que la gent va considerar com un excel·lent forjador de la joventut.

Durant la persecució religiosa, li van oferir fugir. En un primer moment s’hi va negar. Va respondre que no podia deixar desemparats els altres germans religiosos i també que si la seva sang havia d’ésser lliurada, desitjava que fos llavor de nous i bons cristians. Finalment, va intentar fugir, però va ser detingut per ser religiós. A la fi, el dia 26-XII-1936, una dona el va cremar viu a la txeca del carrer Diputació de Barcelona. La beatificació d’aquest màrtir va ser a Roma el dia 28-X-2007.

3) Mollerussa: Beat Antoni Jaume Secases

Antoni (n. Alàs (Lleida), 1905; m. Manresa, 26-07-1936), va ingressar a la congregació de La Salle; va rebre la seva formació religiosa a Mollerussa, Irún i Talence i el nom religiós de germà Jaime Bertino. Els seus destins van ser Calaf i Manresa.

Era un religiós pietós, dotat d’un gran sentit sobrenatural i sempre disposat a ajudar els necessitats. Col·laborava en pro de les missions, a les obres de caritat i també en vocacions, catequesis i preparació per als sagraments,... Com a professor preparava molt les classes i procurava l’amenitat i l’interès de les lliçons per mitjà de reflexions, anècdotes, dibuixos, poesies, cants,... Brillant per la seva abnegació en procurar el bé dels nens i la perseverança de la joventut. A la seva activitat d’educador corresponien els seus alumnes amb una sincera estima.

Del 19 al 25 de juliol, es confessava, oïa cada dia la Santa Missa, combregava, i acomplia tots els seus deures religiosos. El dia 26 va ser detingut per ésser religiós, maltractat i martiritzat. Els que el van matar, van recordar aquells moments finals dient que aquell frare no parava de resar el rosari. Aquest màrtir va ser beatificat a Roma el 28-10-2007.

C) TÀRREGA: TERESA, FRANCESCA I ÀNGEL

Sumari: 1) Religioses màrtirs; 2) Beat Àngel Maria Presta

1) Religioses màrtirs

El 28-X-2007 van ser beatificades a Roma dos religioses màrtirs que havien estat destinades a Tàrrega. Són Teresa Subirà Sanjaume (Ventolà-1875, La Rabassada-1936) –germana (G.)

Esperança- i Francesca Pons Sardà (1880, La Rabassada-1936) – G. Gabriela-.

La G. Esperança era de família humil, de casa de pagès. Pastora i treballadora d’un hospital. Després, 40 anys de religiosa. És recordada per la seva disponibilitat al martiri, bondat, vida d’oració, amor, comprensió i proximitat al malalt. Fou martiritzada junt amb la senzilla i humil M. Roqueta Serra (Gabarra (Lleida)-1878,1936) –angelical G. Refugi-.

La G. Gabriela, 28 anys de religiosa, dedicada a serveis humils, és recordada com a disposada al martiri i capaç de tot sacrifici per ajudar a fer el bé. La seva companya de martiri, Vicenta Achurra Gogenola (1890, 1936) –G. Daniela-, va passar la major part de la seva vida religiosa al servei de pobres, malalts i cecs i és recordada com a bona, piadosa, sacrificada, servicial, bondadosa, agradable, animada, molt simpàtica.

Són 4 roses carmelites missioneres del beat P. Palau que van donar la vida per Crist -amor màxim, suprem testimoni de la nostra fe-.

2) Beat Àngel Maria Presta Batlle (n. Olot, 14-02-1915; m. Terrassa, 13-10-1936)

Va tenir la seva formació religiosa carmelitana a Olot, Villareal, Onda, Terrassa i Tàrrega. Va fer la seva professió com a religiós carmelita clergue l’any 1931, però ja que tenia dificultats per l’estudi es decidí a ser només religiós simple, fent l’any 1934 la seva professió religiosa com a germà carmelita. Destins: Olot i Terrassa.

Procedent d’una família humil, era senzill i d’humilitat profunda. Home de consciència recta i complidor del seu deure, alhora persona piadosa que estimava a Déu. Mentre que amb el proïsme era bondadós i caritatiu. Va fer de cuiner, catequista i almoiner. També era un àngel i un excel·lent religiós. Pel seu tarannà tots l’estimaven.

A Terrassa va començar molt aviat la persecució religiosa i va ser molt intensa. En aquesta ciutat, ja el dia 19 de juliol de 1936 van cremar els convents. Dos dies després van detenir i maltractar el germà Àngel Maria Presta i ell, quan va ser interrogat, va confessar amb molta valentia la seva condició religiosa. Des d’aleshores va estar empresonat. Fins i tot a la presó va combregar i confessar-se moltes vegades. Finalment, el dia 13 d’octubre, al crit de ¡Viva Crist Rei! va morir màrtir al cementiri de Terrassa. Tenia 21 anys d’edat i cinc de vida religiosa. Beatificació: Roma, 28-10-2007.

EPÍLEG

1) És molta la grandesa dels nostres màrtirs! Aquesta grandesa hi és perquè moriren amb les disposicions de Crist. No hi amor més gran. Els màrtirs van ésser persones que moriren per Crist i no per cap causa política o econòmica i que van anar a la mort sense fer ús de la força. Els màrtirs han estat un gran testimoni de fe i un gran tresor per a l’Església i per a tota la societat.

2) Tota la religió catòlica ha començat per la generositat d’un màrtir, Nostre Senyor Jesucrist. Des d’un de sol s’ha produït un creixement tan gran que ja som més de mil milions de catòlics a tot el món.

El cristianisme en els quatre primers segles va créixer molt ràpidament regat per la sang dels màrtirs. Aquest fet va fer que Tertul·lià digués: “Som d’ahir i ja ho omplim tot”. I també: “La sang dels màrtirs és llavor de cristians”. També sant Agustí, un dels pensadors més genials de tots els temps, deia que l’Església es desenvolupava molt més com més regada era per la sang dels màrtirs.

3) És veritat que al llarg de tota la història hi ha hagut màrtirs. Però és el segle XX el que ha estat anomenat “el segle dels màrtirs”. Molts han estat màrtirs a Espanya. Ja a la tesi doctoral de D. Antonio Montero –obra clàssica sobre el tema dels màrtirs que tot investigador té com a referència- s’afirma que es creu que entre clergues i religiosos hi va haver a Espanya en els anys 1936-1939 gairebé 7000 màrtirs, sense comptar molts més seglars màrtirs. També a Catalunya es creu que va haver-hi molts màrtirs. Així, per exemple, la important investigació del Sr. Lluís Badia “Martirologi solsoní” s’inclina per afirmar que la diòcesi de Solsona va tenir 208 màrtirs: 127 religiosos, 72 clergues i 9 laics. D’aquests, l’any 1936, 78 residien al arxiprestat de Cervera, 34 al de Tàrrega.

4) Cal tenir en compte que fins ara han estat beatificats només una petita part dels nostres màrtirs. A més d’aquests 28 beats religiosos màrtirs, possiblement també, amb el temps, tants altres religiosos, mossens i laics que aleshores als nostres pobles van donar la seva vida per Crist, podrien arribar a ser beats.

5) No està de més recordar que dels mossens que cal recollir testimonis per a la seva possible beatificació ni ha de molts pobles del bisbat. Per exemple:

- Fills d’Anglesola: Mn. Josep Comallonga Cirerol; Mn. Gaspar Mestres Mas

- Fill d’Ametlla de Merola: Mn. Josep Morta Solé

- Fill de La Baells: Mn. Josep Cirera Prat

- Fill de Bagà: Mn. Emeteri Ripoll Boixader

- Fill de Balldan: Mn. Josep Barniol Armengou

- Fills de Bellpuig: Mn.Josep Capdevila Martí; Mn. Francesc Roig Martí; Mn. Francesc Saladrigues Martí

- Fills de Berga: Mn. Ramon Armengou Lletjós; Mn. Josep Obiols Compte; Mn. Joan Perarnau Escobet;

- Fills de Cardona: Mn. Ramon Guitart Almerich; Mn. Ignasi Boix Benazet

- Fills de Castell de N’Hug: Mn. Joan Burniol Orriols; Mn. Joan Camps Burniol

- Fills de Cervera: Mn. Pere Anglarill Vila; Mn. Ramon Jové Gassó; Mn. Manuel Molgosa Codina

- Fill de Ceuró (Solsonés): Mn. Pere Tort Mossella

- Fill de Gabarrós: Mn. Joan Cabanes Vilella

- Fills de Gironella: Mn. Josep Bartrina Franquesa

- Fill de Granyena: Mn. Pere Ferrer Soler

- Fill de La Guàrdia (Berga): Mn. Pius Salvans Coromines

- Fill de La Guardia de Merlés: Mn. Josep Vinyes Valls

- Fill de Miralcamp: Mn. Josep Carulla Vilalta

- Fill de Miraver: Mn. Ramon Canal Selva

- Fills d’Olius: Mn. Estanislau Vilar Palou; Mn. Joan Clotet Circuns

- Fill d’Olvan: Mn. Manuel Tarrés Pons

- Fill de Palmerola: Mn. Ramon Canudes Clotet

- Fill de Pobla de Lillet: Mn. Joan Francàs Traveria

- Fill de Pont de Rabertí: Mn. Geroni Roca Rossell

- Fill de Sagàs (Gironella): Mn. Josep Boixader Serra

- Fills de St. Llorenç de Morunys: Mn. Josep Bajona Pintó

- Fill de S. M. Cast. Vell: Mn. Eudald Sampons Viladrich

- Fill de Sta. Maria de Valls: Mn. Doménech Rafart Gabarrós

- Fill de Súria: Mn. Josep Colom Alsina

- Fills de Tàrrega: Mn. Gil Castells Rovira; Mn. Ramon Obach Sambola

- Fills de Torà: Mn. Xavier Bosch Comellas; Mn. Pere Santamaria Solé

- Fill de Valldan: Mn. Josep Barniol Armengou

- Fills de Vilagrassa: Mn. Josep Llobet Manós; Mn. Josep Rubiol Felip

Molts d’altres possibles màrtirs no eren fills de la diòcesis, però van exercir el seu ministeri a la mateixa o hi van ser martiritzats. També d’alguns altres s’han introduït les seves causes en altres diòcesis, com per exemple: Mn. Pere Armengol i Martí, natural de Cervera i Mn. Joan Bòria Pomés, natural de Pallerols,...

Tots ells representen una gran glòria per l’Església i entre tots hem de recollir el seu testimoniatge per a una possible beatificació. Si pots donar al bisbat testimoni del seu martiri, col·labora-hi!. Et pots dirigí al bisbat preguntant per la notaria per als màrtirs. Recorda que només si es recullen els testimonis que demostrin el seu martiri es podrà arribar a la seva beatificació.

6) Un passat gloriós com el que ens donen els nostres màrtirs, la seva actualitat exemplar i la seva intercessió en el moment present, son fonts d’una gran esperança per a la nostra església diocesana. Evidentment, la seva vida és quelcom que pot ajudar moltes persones de les noves generacions, doncs amb fidelitat fins a la mort van testimoniar el seu cristianisme. El seu exemple de fe resulta veritablement atractiu i creïble. Així doncs, els camps han estat sembrats amb una llavor molt bona; és d’esperar una gran collita. Els ametllers donaran una flor molt bonica, que serà un brillant que reflectirà el blau meravellós del cel. La meravella infinita de Crist brillarà amb nova intensitat a la nostra terra.

A) COMUNICACIÓ DE MONS. JAUME TRASERRA, BISBE DE SOLSONA: “ELS NOSTRES MÀRTIRS”.

ELS NOSTRES MÀRTIRS

Estimats diocesans,

L’últim diumenge del mes de juliol un grup nombrós de fidels vam reunir-nos per celebrar l’eucaristia al Clot dels Aubens, prop de Cervera, on sofriren martiri dotze religiosos carmelites del convent de Tàrrega. Volíem acostar-nos a aquest lloc sant i recordar novament la passió i mort d’aquests màrtirs, que tingué lloc el 29 de juliol de 1936.

Una creu senzilla i una lauda serven la memòria d’aquells homes als quals fou presa la vida d’una manera violenta, únicament perquè eren religiosos. Els seus noms són Àngel M. Prat, Eliseu M. Maneus, Eduard M. Serrano, Anastasi M. Dorca, Pere M. Ferrer, Andreu M. Solé, Miquel M. Soler, Joan M. Puigmitjà, Pere-Tomàs M. Prat, Eliseu M. Fontdecava, Josep M. Escoto, Elies M. Garre.

Eren joves, algun solament novici o estudiant. Eren lliures, ho havien deixat tot per seguir el Senyor. Eren pacífics i misericordiosos, no tenien altre propòsit que viure amb tota fidelitat la imitació de Jesucrist.

El proper dia 28 d’octubre aquests religiosos de Tàrrega i el P. Josep Tristany i Pujol, carmelita descalç, fill de Su, i el germà marista Josep Cesari Mercadal, fill de Puig-reig, seran beatificats a Roma juntament amb molts altres màrtirs, víctimes de la persecució religiosa a Espanya dels anys 1936 a 1939.

Aquesta beatificació tan nombrosa vol ser una crida a recordar el fet eloqüent i grandiós de tants cristians que han confessat la fe i han donat la vida per amor a Jesucrist. Són els màrtirs del segle XX. Homes i dones propers a nosaltres que van ser injustament condemnats i portats a la mort. Moriren perdonant i estimant com Jesucrist, el primer màrtir, i ara viuen amb Ell eternament.

1/ Testimonis de fe i d’amor

Les actes martirials de les persecucions dels primers segles recullen el procés verbal seguit davant del tribunal. Una pregunta era decisiva: “Qui és el teu Senyor?”.

Els cristians confessaven amb valentia: “El meu únic Senyor és Jesús, el Fill de Déu fet home, l’únic que salva la humanitat”. Ells sabien que aquesta confessió els comportava el risc de perdre la vida, però no per això ocultaven la seva identitat cristiana.

Per a ells, negar Jesús haria estat negar-se ells mateixos, ja que la raó del seu viure era el Senyor. Més encara, Jesucrist era la persona estimada, i trair aquest amor hauria estat lesionar la veritat més fonda del propi cor.

Tots els màrtirs –els del passat i els del nostre temps- fan una admirable i decidida professió de fe i d’amor davant dels qui els acusen. Manifesten que pertanyen al Senyor, que volen ser-li fidels, que són cristians. Aquest reconeixement és la causa de la seva mort.

En els màrtirs es compleixen les paraules de Jesús: “Per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues i compareixereu davant els gobernadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells (...) Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà”. (Mc. 13, 9-13).

2/ El sofriment moral

Els nostres màrtirs van haver de suportar el sofriment moral de veure els germans enfrontats, la convivència trencada i la impossible construcció de la pau.

Per això els màrtirs preguen, fins a l’últim moment, pels qui els persegueixen, i voldrien que les seves paraules i el seu capteniment convertissin el cor dels qui volen el mal i servissin per a la construcció de la pau veritable. Els màrtirs estimaven la seva terra i la seva gent i patien pels esdeveniments violents que trasbalsaven les arrels cristianes d’aquest país. També Jesús va plorar davant la duresa de cor dels habitants de Jerusalem perquè “no havien sabut reconèixer el moment en què Déu els visitava”. (Lc. 19, 43).

Els nostres màrtirs van sofrir el menyspreu dels qui els acusaven i perseguien. Van haver d’escoltar que l’adhesió a Jesús és pròpia de persones febles i crèdules que no han arribat a la independència que escau a l’home lliure. Optar pel seguiment de Jesús resulta extravagant i no mereix cap consideració. Els màrtirs pateixen en silenci aquest escarni de l’evangeli.

3/ La mansuetud i el perdó

El màrtir és pacient i suporta el sofriment per amor a Jesucrist. No és insensible al desig natural de continuar vivint, ans al contrari. No busca la mort, són els altres els qui plantegen un dilema maleït: negar Déu o perdre la vida; abjurar de la fe o morir; l’apostasia o el martiri.

El màrtir coneix la pròpia feblesa, experimenta la por, però amb l’ajut de Jesucrist esdevé fort, capaç de mantenir-se dempeus fins a la fi. El màrtir perdona els qui el persegueixen. Trenca, així, la violència que engendra violència. Cap maledicció surt dels seus llavis, solament la caritat que tot ho excusa, tot ho suporta, tot ho espera.

El màrtir, abans de negar les seves conviccions de fe i el seu compromís cristià, accepta aquest moment de passió i de calvari i ofereix a Déu la pròpia vida. Així ho feren els nostres màrtirs. Una pau profunda, inexplicable humanament, va acompanyar les seves últimes paraules i els seus últims gestos.

4/ Quin mal han fet?

Pilat va preguntar tres vegades als qui demanaven la mort de Jesús: “Però quin mal ha fet, aquest? Jo no he trobat que hagi comès res que mereixi la pena de mort”. (Lc. 23, 22).

La mateixa pregunta se’ns presenta amb insistència en recordar la condemna i la mort dels nostres màrtirs. No havien comès cap delicte, no eren agitadors socials, no fomentaven l’enfrontament entre germans. Ans al contrari.

Si no hi havia cap raó per condemnar-los, per què se’ls empresonava i maltractava? Si no presentaven resistència ni es revelaven, sinó que perdonaven i obeïen, per què se’ls humiliava i assassinava?

És que algú pot imaginar-se que la memòria de Jesús i del seu evangeli cauran en l’oblit i desapareixeran si s’assassinen tots els qui creuen en Ell i volen viure com Ell?

Aquest semblava el propòsit dels qui causaren un nombre tan gran de màrtirs en la persecució religiosa dels anys 1936 a 1939. A la diòcesi de Solsona la persecució va estroncar la vida de 60 sacerdots i 106 religiosos. Cal afegir-hi també els 42 eclesiàstics, fills del bisbat, que residien fora de la diòcesi.

Hi ha una supèrbia pagana que, sense escoltar, escarneix i condemna, i que, sense cap respecte a la vida, humilia les persones per causa de les seves conviccions religioses i les assassina impunement. El cor de l’home –seduït pel mal- pot arribar a endinsar-se en un abisme de maldat gairebé sense límits.

Els màrtirs ens mostren, en canvi, que el cor de l’home guiat per l’Esperit de Déu pot arribar a estimar tant, que ni el sofriment ni la mateixa mort el separin de l’amor de Crist i dels germans.

5/ L’esperança benaurada

Les paraules y el capteniment dels màrtirs no són explicables sense la gran esperança que arrela en el seu cor i que és un do de Déu. Certament accepten morir, però creuen fermament que, acabada la seva vida en aquest món, veuran el Senyor i viuran amb Ell per sempre. Aquesta és l’esperança que no els abandona. Desitgen vivament arribar a la vida plenament feliç prop de Déu. Alhora, demanen l’ajut misericordiós del Senyor per arribar-hi.

Els màrtirs tenen una confiança plena en la promesa de Jesús: “A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel” (Mt. 10, 32). És veritat, Déu acull els seus màrtirs a la Ciutat Santa. Allà, el cor dels apòstols, l’estol venerable dels profetes, l’exèrcit esclatant dels màrtirs no cessen mai d’aclamar-lo.

Si per a tots els cristians l’esperança fa viure el goig anticipat dels béns que posseirem en el món venidor, més encara per als màrtirs. Ells, enmig del sofriment i la foscor, contemplen ben de prop la glòria que els espera. A la terra, han compartit els sofriments de Crist, després de la mort tindran part en el seu regne. Ells són els testimonis de la benaurada esperança.

6/ On són els màrtirs?

El llibre de l’Apocalipsi descriu la ciutat santa de Jerusalem, la que Déu ha preparat des de l’inici de la creació per a la humanitat nova. És una ciutat ideal i esplèndida perquè hi resideix la glòria de Déu.

En aquesta ciutat s’hi reuneixen tots els pobles. Una gran multitud, que ningú no hauria pogut comptar, està a la presència de Déu. És el poble de Déu, el poble que Déu estima, aplegat després de la resurrecció de Jesús.

Els màrtirs, vestits de blanc i amb palmes a les mans, donen culte a Déu i proclamen amb veu forta: “La Salvació ve del nostre Déu que seu al tron i de l’Anyell”.

Ells són els que, al llarg de la història de l’Església, ho han donat tot per amor al Senyor, fins la pròpia vida. El sofriment va durar un instant, ara comparteixen la vida de Déu, suprema felicitat de l’home. “Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs. Per això estan davant del tron de Déu donant-li culte nit i dia dins el seu temple”. (Ap. 7, 14-16).

Units a l’alegria de les comunitats cristianes de Tàrrega i de Cervera, dels religiosos carmelites especialment vinculats als màrtirs, de tots els fidels de la diòcesi de Solsona, presentem la nostra pregària a Déu el nostre Pare:

“Senyor, ens és un motiu d’alegria la corona dels vostres màrtirs; feu que el seu martiri ens consoli i que un nombre tan gran d’intercessors ens obtingui la gràcia de ser més forts en la fe” (Missal Romà, col·lecta del comú dels màrtirs).

+ Jaume Traserra, bisbe de Solsona

28 de setembre de 2007

B) VOSALTRES SOU LA LLUM DEL MÓN (Mt. 5, 14).

MISSATGE AMB MOTIU DE LA BEATIFICACIÓ DE 498 MÀRTIRS DEL SEGLE XX A ESPANYA (ROMA, 28 D’OCTUBRE DE 2007)

LXXXIX ASSEMBLEA PLENÀRIA DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

Madrid, 26 d’abril de 2007, festa de Sant Isidor de Sevilla

“Captivats per l’exemple de Jesús i mantinguts pel seu amor, des de l’origen de l’Església molts cristians donaren testimoni de la seva fe fins a vessar la sang. En el decurs dels segles, després dels primers màrtirs n’hi ha hagut molts d’altres.” (Benet XVI).

Estimats germans:

Ens gloriem d’annunciar-vos que a la propera tardor, si a Déu plau, seran beatificats a Roma 498 germans nostres en la fe, d’entre els milers que donaren la vida per amor a Jesucrist a Espanya durant la persecució religiosa dels anys trenta del segle XX. Ara l’Església reconeix solemnement que moriren com a màrtirs, testimonis heroics de l’Evangeli.

1. Els màrtirs, signes d’esperança

L’any 1999, aquesta Assemblea Plenària dels bisbes donava gràcies a Déu pels assoliments del segle XX i demanava perdó pels pecats d’aquella centúria, que arribava a la seva fi. D’entre els pecats, recordàvem les “violències inaudites” a les quals el món –i en especial Europa i Espanya- es veieren arrosegats per “ideologies totalitàries, que pretenien imposar per la força utopies terrenes”. I també donàvem gràcies a Déu tot recordant paraules de Joan Pau II que deien que “a l’acabament del segon mil·leni l’Església ha tornat a ser Església de màrtirs”, i que “el testimoni de milers de màrtirs i de sants ha estat més fort que les insídies de la irreligiositat i de l’ateisme”.

Els màrtirs estan per damunt de les circumstàncies tràgiques que els conduïren a la mort. Amb la seva beatificació glorifiquem Déu per la fe que venç el món (cf. I de Joan, 5. 4) i que supera les foscors de la història i les culpes dels homes. Els màrtirs “han vençut per la sang de l’Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort” (Ap. 12, 11). Han donat glòria a Déu amb la seva vida i amb la seva mort, i s’han convertit en signes d’amor, de perdó i de pau. Els màrtirs, tot unint llur sang a la de Crist, són profecia de redempció i d’un futur diví, veritablement millor, per a cada persona i per a tota la Humanitat.

Joan Pau II escrivia: “vull novament proposar a tothom, per tal que mai no s’oblidi, el gran signe d’esperança constituït per tants testimonis de la fe cristiana que hi ha hagut en el darrer segle, tant a l’Est com a l’Oest. Ells s’han fet seu l’Evangeli en situacions d’hostilitat i de persecució, sovint fins a la prova suprema de la sang. Aquests testimonis, especialment els que han afrontat la prova del martiri, són un signe eloqüent i grandiós que se’ns demana de contemplar i imitar, ja que mostren la vitalitat de l’Església de la qual, juntament amb tota la humanitat, són la llum pel fet que, en les tenebres, hi han fet resplendir la llum de Crist (...) Més radicalment encara, demostren que el martiri és l’encarnació suprema de l’Evangeli i de l’esperança”.

2. Els nous màrtirs d’Espanya

La beatificació que anem a celebrar serà motiu per a no oblidar el “gran signe d’esperança” que es desprèn del testimoni dels màrtirs. Del ja esmentat segle XX a Espanya, n’han estat beatificades 479 persones en onze cerimònies des de 1987, màrtirs entre els quals hi ha onze beats que actualment ja han estat canonitzats.

En la propera beatificació hi figuraran gairebé cinc-cents màrtirs, cada cas dels quals ha estat estudiat individualment i amb tota cura durant anys. Aquestes persones van patir mort violenta en molts llocs d’Espanya durant els anys 1934, 1936 i 1937. Integren aquest grup els bisbes de Cuenca i de Ciudad Real, a més de molts sacerdots seculars, religiosos agustins, dominics i dominiques, salesians, germans de les escoles cristianes, maristes, diversos grups de carmelites, franciscans i franciscanes, adoratrius, trinitaris i trinitàries, marianistes, missioners dels Sagrats Cors, missioneres del Cor de Maria, seminaristes i laics, joves, casats, homes i dones. Les biografies i fotografíes de totes aquestes persones, així com la consegüent relació que hi ha a les diócesis actuals, són recollides al llibre Quiénes son y de dónde vienen. 498 mártires del siglo XX en España.

Els trets comuns d’aquests homes i dones màrtirs van ser la fe i la pregària, i van estar centrats en l’Eucaristia i en la devoció a Maria; mentre els fou possible i ja en captiveri, participaren de l’Eucaristia i invocaren a Maria amb el rés del sant rosari. Eren apòstols que confessaren amb coratge la seva condició de creients; amatents a reconfortar i mantenir serens els seus companys de presó; refusaren qualsevol proposta que representés rebaixa al captiveri en detriment de la seva identitat cristiana; demostraren fortaleza en ser maltractats i torturats; perdonaren i pregaren pels botxins; en l’últim moment del sacrifici no perderen la pau ni la serenitat i lloaren Déu i proclamaren Crist com a únic Senyor.

3. Testimonis de Déu i de la nova humanitat

Els martiri és el signe més autèntic de l’Església de Jesucrist: una Església formada per homes, febles i pecadors, però que saben donar testimoni d’una fe vigorosa i d’un amor incondicional a Jesucrist, per damunt de la pròpia vida. Els màrtirs són persones de tots els àmbits socials, que han viscut fent el bé i que han patit i han mort renunciant a llur vida i perdonant aquells que els maltractaven, i ens situen davant d’una realitat que supera tota condició humana i ens mou a reconèixer la força i la gràcia de Déu present en la feblesa de la història de la humanitat.

El misteri del martiri no es pot deslligar de la missió de Déu a cada persona. En aquest misteri es realitza el designi de la Providència (cf. Is. 53, 10).

En Jesús arriba al seu terme tot un seguit de perseguits pels mateixos als quals han estat enviats (cf. Mt. 23, 31 ss), i en Jesús s’inicia un nombre creixent de deixebles que no tindran una sort diferent a la del Mestre (cf. Jn, 15, 20; 16, 1 ss).

Jesús reviu en els deixebles el seu mateix martiri (cf. Ac. 9, 4 ss; Col. 1, 24) i per ells la mort és un guany (cf. Fl. 1, 29). A l’Església, les persecucions són signe i condició de la victòria definitiva de Crist i dels seus; tenen un sentit final i d’obertura cap al Regne; manifesten un avançament del judici i de la instauració completa del Regne de Déu (cf. I Pe 4, 17-19), l’avançament del triomf de la vida sobre la mort i el naixement d’un cel nou i una terra nova (cf. Ap. 6, 9 ss; 7, 13-17; 11, 11 s; 20, 4 ss).

4. Una hora de gràcia

La beatificació que anem a celebrar serà una hora de gràcia per a l’Església que peregrina a Espanya i per a tota la societat. Us convidem a preparar-vos com cal per aquesta festa i a participar-hi per tal que es converteixi per a tots en un estímul per la nostra vida cristiana. Ho necessitem molt especialment en aquests moments en els quals la difusió d’una mentalitat laïcista posa en perill la reconciliació en la nostra societat. Els màrtirs, que moriren perdonant, són un estímul per tal que tots fomentem l’esperit de reconciliació.

Que el testimoni i la intercessió dels màrtirs esperoni i enforteixi la nostra condició de creients, de deixebles i amics del Senyor, que vingué al món per donar testimoni de la veritat (cf. Jn. 18, 37; cf. Ap. 1, 5; 3, 14); que perdonà els seus perseguidors (cf. Lc. 22, 51; 23, 34); que oferí la seva sang com a preu de la redempció salvífica (He. 9, 22) i que, enlairat a la creu, atrau tothom cap a Ell (Jn. 12, 32).

Que el testimoni i la intercessió dels màrtirs enforteixi la nostra esperança i encengui la nostra caritat. Ells, moguts per l’esperança de la Vida eterna, saberen anteposar a la pròpia vida l’amor i l’obediència a la llei evangèlica, la nova llei d’un amor tan gran que promou la dignitat i la llibertat de cada persona. Els màrtirs són testimonis excel·lents de la Veritat que ens fa lliures.

5. Pelegrinatge a Roma i preparació

Convidem i animen tots aquells que puguin anar a Roma per la festa de la beatificació. Allí, arran dels sepulcres dels màrtirs Pere i Pau, juntament amb tants d’altres dels primers temps del cristianisme, lloarem Déu pels nostres màrtirs d’Espanya.

Demaneu informació a les vostres parròquies, centres religiosos i diòcesis per tal de saber la manera d’incorporar-vos a l’esmentat pelegrinatge a Roma. Participeu a les activitats que s’organitzin a fi de preparar-nos tots plegats espiritualment de cara a la beatificació i als actes d’acció de gràcies que s’organitzin, tant si aneu a Roma com si no hi podeu anar.

Preguem ja des d’ara pels fruits d’aquesta beatificació que, amb l’ajut de la gràcia de Déu i la intercessió de Maria, augurem abundants per a tothom.

Oh Déu, que heu enviat el vostre Fill

perquè morint i ressuscitant

ens donés el seu Esperit d’amor.

Els nostres germans,

màrtirs del segle XX a Espanya,

es mantingueren units a Jesucrist

tan radicalment i plena

fins a vessar la seva sang per Ell.

Concediu-nos la gràcia i la joia de la conversió

per tal d’assumir les exigències de la fe;

ajudeu-nos, per la seva intercessió,

i per la de Maria, Reina dels màrtirs,

a ser creadors de reconciliació en la societat

i a promoure una viva comunió

entre els membres de la vostra Església a Espanya;

ensenyeu-nos a comprometre’ns

amb els nostres pastors, a la nova evangelització

tot fent de les nostres vides

un testimoni eficaç d’amor a Vós i als germans.

Us ho demanem per Jesucrist,

el Testimoni fidel i veraç

que viu i regna pels segles dels segles. Amén.

C) HOMILÍA DEL CARDENAL JOSÉ SARAIVA MARTINS EN LA SANTA MISA DE BEATIFICACIÓN

Roma (Plaza San Pedro del Vaticano), 28 de octubre de 2007

Eminentísimos Señores Cardenales,

Excelentísimos Señores Obispos y hermanos en el sacerdocio,

Respetables autoridades,

Hermanas y hermanos en Cristo:

1. Por encargo y delegación del Papa Benedicto XVI, he tenido la dicha de hacer público el documento mediante el cual el Santo Padre proclama beatos a cuatrocientos noventa y ocho mártires que derramaron su sangre por la fe durante la persecución religiosa en España, en los años mil novecientos treinta y cuatro, treinta y seis y treinta y siete. Entre ellos hay obispos, sacerdotes, religiosos, religiosas y fieles laicos, mujeres y hombres; tres de ellos tenían dieciséis años y el mayor setenta y ocho.

Este grupo tan numeroso de beatos manifestaron hasta el martirio su amor a Jesucristo, su fidelidad a la Iglesia Católica y su intercesión ante Dios por todo el mundo. Antes de morir perdonaron a quienes les perseguían –es más, rezaron por ellos–, como consta en los procesos de beatificación instruidos en las archidiócesis de Barcelona, Burgos, Madrid, Mérida-Badajoz, Oviedo, Sevilla y Toledo; y en la diócesis de Albacete, Ciudad Real, Cuenca, Gerona, Jaén, Málaga y Santander.

El Catecismo de la Iglesia Católica afirma: “El martirio es el supremo testimonio de la verdad de la fe” (a 2473). En efecto, seguir a Jesús, significa seguirlo también en el dolor y aceptar las persecuciones por amor del Evangelio (cf. Mt 24, 9-14; Mc.13, 9-13; Lc 21,12-19): “Y seréis odiados de todos por causa de mi nombre” (Mc 13,13; cf. Jn 15, 21). Cristo nos había anticipado que nuestras vidas estarían vinculadas a su destino.

2. El logotipo de esta beatificación, de una importancia notable por el gran número de nuevos beatos, tiene como elemento central una cruz de color rojo, símbolo del amor llevado hasta derramar la sangre por Cristo. Acompaña a la cruz una palma estilizada, que intencionalmente se asemeja a unas lenguas de fuego, en la que vemos representada la victoria alcanzada por los mártires con su fe que vence al mundo (cfr. 1 Jn 1, 4), así como también el fuego del Espíritu Santo que se posa sobre los Apóstoles el día de Pentecostés, y asimismo la zarza que arde y no se consume con una llama, en la que Dios se presenta a Moisés en el relato del Éxodo y es expresión de su mismo ser: el Amor que se da y nunca se extingue.

Estos símbolos están enmarcados por una leyenda circular, que recuerda un mapa del mundo: “Beatificación mártires de España”. Dice «mártires de España» y no «mártires españoles», porque España es el lugar donde fueron martirizados, y es también la Patria de gran parte de ellos, pero hay también quienes provenían de otras naciones, concretamente de Francia, México y Cuba. En cualquier caso, los mártires no son patrimonio exclusivo de una diócesis o nación, sino que, por su especial participación en la Cruz de Cristo, Redentor del universo, pertenecen al mundo entero, a la Iglesia universal.

Se ha elegido como lema para esta beatificación unas palabras del Señor recogidas en el Evangelio de San Mateo: «Vosotros sois la luz del mundo» (Mt 5, 14). Como declara el Concilio Vaticano II al comienzo de su Constitución sobre la Iglesia, Jesucristo es la luz de las gentes[1]; esa luz se refleja a lo largo de los siglos en el rostro de la Iglesia y hoy, de manera especial, resplandece en los mártires cuya memoria estamos celebrando. Jesucristo es la luz del mundo (Jn 1, 5-9), que alumbra nuestras inteligencias para que, conociendo la verdad, vivamos de acuerdo con nuestra dignidad de personas humanas y de hijos de Dios y seamos también nosotros luz del mundo que alumbra a todos los hombres con el testimonio de una vida vivida en plena coherencia con la fe que profesamos.

3. «He combatido bien mi batalla, he corrido hasta la meta, he mantenido la fe» (2 Tim 4, 7). Así escribe San Pablo, ya al final de su vida, en el texto de la segunda lectura de este domingo. Con su muerte, estos mártires hicieron realidad las mismas convicciones de San Pablo.

Los mártires no consiguieron la gloria sólo para sí mismos. Su sangre, que empapó la tierra, fue riego que produjo fecundidad y abundancia de frutos. Así lo expresaba, invitándonos a conservar la memoria de los mártires, el Santo Padre Juan Pablo II en uno de sus discursos: «Si se perdiera la memoria de los cristianos que han entregado su vida por confesar la fe, el tiempo presente, con sus proyectos y sus ideales, perdería una de sus características más valiosas, ya que los grandes valores humanos y religiosos dejarían de estar corroborados por un testimonio concreto inscrito en la historia»[2].

No podemos contentarnos con celebrar la memoria de los mártires, admirar su ejemplo y seguir adelante en nuestra vida con paso cansino. ¿Qué mensaje transmiten los mártires a cada uno de nosotros aquí presentes?

Vivimos en una época en la cual la verdadera identidad de los cristianos está constantemente amenazada y esto significa que ellos o son mártires, es decir, adhieren a su fe bautismal en modo coherente, o tienen que adaptarse.

Ya que la vida cristiana es una confesión personal cotidiana de la fe en el Hijo de Dios hecho hombre esta coherencia puede llegar en algunos casos hasta la efusión de la sangre.

Pero como la vida de un solo cristiano donada en defensa de la fe tiene el efecto de fortalecer toda la Iglesia, el hecho de proponer el ejemplo de los mártires significa recordar que la santidad no consiste solamente en la reafirmación de valores comunes para todos sino en la adhesión personal a Cristo Salvador del cosmos y de la historia. El martirio es un paradigma de esta verdad desde el acontecimiento de Pentecostés.

La confesión personal de la fe nos lleva a descubrir el fuerte vínculo entre la conciencia y el martirio.

“El sentido profundo del testimonio de los mártires –según escribía el Cardenal Ratzinger– está en que ellos testimonian la capacidad de la verdad sobre el hombre como límite de todo poder y garantía de su semejanza con Dios. Es en este sentido que los mártires son los grandes testimonios de la conciencia, de la capacidad otorgada al hombre de percibir, más allá del poder, también el deber y por lo tanto abrir el camino hacia el verdadero progreso, hacia la verdadera elevación humana” (J. Ratzinger, Elogio della coscienza, Roma, Il Sabato 16 marzo 1991, p. 89).

4. Los mártires se comportaron como buenos cristianos y, llegado el momento, no dudaron en ofrendar su vida de una vez, con el grito de «¡Viva Cristo Rey!» en los labios. A los hombres y a las mujeres de hoy nos dicen en voz muy alta que todos estamos llamados a la santidad, todos, sin excepción, como ha declarado solemnemente el Concilio Vaticano II al dedicar un capítulo de su documento más importante –la Constitución Lumen gentium, sobre la Iglesia– a la «llamada universal a la santidad». ¡Dios nos ha creado y redimido para que seamos santos! No podemos contentarnos con un cristianismo vivido tibiamente.

La vida cristiana no se reduce a unos actos de piedad individuales y aislados, sino que ha de abarcar cada instante de nuestros días sobre la tierra. Jesucristo ha de estar presente en el cumplimiento fiel de los deberes de nuestra vida ordinaria, entretejida de detalles aparentemente pequeños y sin importancia, pero que adquieren relieve y grandeza sobrenatural cuando están realizados con amor de Dios. Los mártires alcanzaron la cima de su heroísmo en la batalla en la que dieron su vida por Jesucristo. El heroísmo al que Dios nos llama se esconde en las mil escaramuzas de nuestra vida de cada día. Hemos de estar persuadios de que nuestra santidad –esa santidad, no lo dudemos, a la que Dios nos llama– consiste en alcanzar lo que Juan Pablo II ha llamado el «nivel alto de la vida cristiana ordinaria»[3].

El mensaje de los mártires es un mensaje de fe y de amor. Debemos examinarnos con valentía, y hacer propósitos concretos, para descubrir si esa fe y ese amor se manifiestan heroicamente en nuestra vida.

Heroísmo también de la fe y del amor en nuestra actuación como personas insertas en la historia, como levadura que provoca el fermento justo. La fe, nos dice Benedicto XVI, contribuye a purificar la razón, para que llegue a percibir la verdad[4]. Por eso, ser cristianos coherentes nos impone no inhibirnos ante el deber de contribuir al bien común y moldear la sociedad siempre según justicia, defendiendo –en un diálogo informado por la caridad– nuestras convicciones sobre la dignidad de la persona, sobre la vida desde la concepción hasta la muerte natural, sobre la familia fundada en la unión matrimonial una e indisoluble entre un hombre y una mujer, sobre el derecho y deber primario de los padres en lo que se refiere a la educación de los hijos y sobre tantas otras cuestiones que surgen en la experiencia diaria de la sociedad en que vivimos.

Concluimos, unidos al Papa Benedicto XVI y a la Iglesia universal, que vive en los cinco Continentes, invocando la intercesión de los mártires beatificados hoy y acudiendo confiadamente a Nuestra Señora Reina de los mártires para que inflamados por un vivo deseo de santidad sigamos su ejemplo.

[1] CONC. VAT. II, Const. Lumen Gentium, n. 1.

[2] JUAN PABLO II, Mensaje a la VIII Sesión Pública de las Academias Pontificias, 2003, n. 6.

[3] JUAN PABLO II, Carta Apostólica Novo Millennio ineunte, 6-I-2001, n. 31.

[4] BENEDICTO XVI, Enc. Deus caritas est, nn. 28-29.